SARA GONZÁLEZ. DIARI D'UNA ADOLESCENT DEL 1714

Hola, em dic Sara González i faig 2n d'ESO a l'Escola Pia Nostra Senyora. He intentat reproduir 4 dies de la vida d'una noia de la meva edat al 1714. 

També he fet un escrit en forma de diari, narrat per una noia jove, de classe baixa, ja que a tots els llibres d'història es parla de grans monarques però no del que patíen exactament els membres de l'estament popular.

He redactat aquest escrit amb l'ajuda d'algunes pàgines web, i el que he après a classe. Concretament, he visitat les webs que es citaven al bloc del projecte projecte1714.blogspot.com.es de les que destaco la web del Born Centre Cultural i la l'xtec. També m'ha anat molt bé un llibre que hi ha a la mediateca de l'Escola. 

El meu objectiu és fer entendre a la gent quin tipus de patiment vivíen els nois i noies de la meva edat en aquella época. També tenía la curiositat d'empatitzar i imaginar el que podría haver passat uns dies abans de l'11 de Setembre de 1714 a la vida d'aquesta noia malalta.

He après que l'atac dels espanyols va ser ràpid i a la matinada, per sorpresa, però també he après que Catalunya estava enfrontada amb Espanya i França, per exemple, perquè a Catalunya predominava el pactisme, en canvi a Espanya i França, la monarquia absoluta ja que eren dos grans potències (poder).

Cercant informació he trobat una curiositat interesant. Al voltant de les vuit del matí de l'11 de Setembre de 1714, el cap militar de la defensa de Barcelona, Antoni de Villarroel, va caure ferit en combat. Malgrat haver servit abans a Felip V, va ser clau en l'heròica resistència de Barcelona entre els anys 1713 i 1714. 

Ara sé moltes més coses que no sabía sobre l'assalt a Santa Clara i és el que he explicat en l'escrit de la noia que m'he imaginat.

Aquesta és una versió en paper de la meva feina

8 de Setembre de 1714

Hola! És el primer cop que escric en un diari, sembla ser divertit. El meu oncle me l’ha regalat avui, ja que no em va veure el dia del meu aniversari. Em presentaré; el meu nom és Sara, tinc 14 anys i sóc filla de comerciants.

Els meus pares formen part de la classe treballadora, per tant no tenim masses diners, així que ma mare em fa els vestits, són molt bonics. El que més m’agrada és un vestit de color vermell, però amb alguns detalls blancs. El cabell sempre el porto recollit perquè no em puc permetre cap perruca com els nobles. També tinc un parell de sabates de color negre, són rectes amb una mica de taló, i no es distingeix el peu dret de l’esquerre.

Visc en una petita casa a les vores de la ciutat amb els meus pares, perquè al centre hi viuen els nobles prop dels palaus i les corts reials.

És tard, he d’anar a dormir!

9 de Setembre de 1714

Últimament el negoci no va molt  bé. El producte principal que vénen els meus pares és el peix, i com les embarcacions de Felip V estan aturades al port, no deixen entrar ni sortir a ningú, per tant, el peix no ens arriba. És una pena perquè ara podríem vendre grans quantitats, ja que hi ha fam i el bacallà o les sardines tenen un preu bastant assequible.

10 de Setembre de 1714

No ens queda peix, els pocs diners que ens quedaven s'estan esgotant perquè començo a estar malalta i els meus pares no paren de comprar medicaments estranys.

Aquest matí he sortit a fer un tomb pel port, tenia ganes de veure els grans vaixells de Felip V i les seves tropes.

Al passar davant d'una embarcació, un grup de soldats espanyols han començat a xiuxiuejar coses, de sobte, un d'ells ha fet sonar un cargol de mar i d'un gran vaixell ha sortit un home molt elegant, vestit amb roba de seda groga, unes sabates blaves brillants i una perruca blanca amb uns llargs rínxols.

Jo no l'entenia massa, ja que parlava la llengua espanyola. Amb l'ajuda dels soldats, m'han fet entendre que era l'imponent Felip V.

M'han preguntat si estic malalta ja que faig mala cara, i també m'han proposat un pacte. Felip V ha vist el meu vestit i li ha agradat molt, la proposta que m'ha fet ha estat que la meva mare li dissenyes els vestits a mida a canvi d'un sou que ens mantindria a tota la família, però com a l'hora de prendre mides, Felip V estaria parlant amb algú, havia de prometre no dir res del que sentís.

En arribar a casa, he explicat la notícia i els meus pares s'han alegrat molt. Després de dinar, hem anat tots tres al port. Ma mare ha acceptat el treball i li ha pres les mides a en Felip V per començar un nou vestit. Mentre ho feia, ens ha explicat que havia sentit alguna menció d'enderrocar les muralles de Barcelona, en una conversa entre Berwick i ell, però que Felip V ens havia promès protecció.

Jo em sentia malament a l'assabentar-me d'això, però no podia dir res o en Felip V acomiadaria a ma mare i ens deixaria morir de qualsevol manera.

11 de Setembre de 1714

Encara no ha sortit el sol, em trobo molt malament. Els meus pares són desperts al menjador, estan parlant amb un soldat. De sobte, comencen a recollir les coses i em diuen que agafi el més privat que tinc. No tinc massa coses de valor, així que em poso el meu vestit vermell, agafo el diari i una ploma.

Un vaixell ens espera al port, pugem i deixem les coses per poder sortir a coberta. Desde aquí veig gran part de Barcelona, un soroll estrepitós m'espanta de cop, el reconec, és el soroll d'una canonada, seguida de dues més. Miro les muralles enderrocades i uns 30.000 homes felipistes entrant ràpidament a la ciutat.

Sento que he traït Barcelona, jo sabia que això passaria i no vaig fer res al respecte, encara que tampoc podia, tant sols sóc una nena.

Començo a tossir, l'últim record que tinc és el de Barcelona destrossada, pagesos i nobles cridant per intentar sobreviure, nens i nenes plorant la pèrdua dels seus éssers estimats, i Felip V encapçalant les seves tropes. Aquell home que semblava bona gent, era el creador de l'escena més horrible vista fins ara en aquests temps...

http://diarigran.cat/2013/07/tres-segles-sense-espalunya-ni-catpanya/