Les dones de 1714
Article de la historiadora Eva Serra, publicat per l'Institut Català de les Dones i la Generalitat de Catalunya, dins dels actes de commemoració del tricentenari.
Qui és EVA SERRA ?
Tots hem sentit a parlar en un moment donat de la Mare Coratge de Bertolt Brecht. Personatge extret de Hans Jacob Christofh von Grimmelshausen soldat i escriptor del segle XVII, autor de “Les aventures de
Simplicissimus l’alemany” escrita entorn de 1660. Ell havia conegut directament la Guerra dels Trenta Anys seguint sobre tot l’exèrcit imperial. I fou autor, també de “Vagabunda Coratge” (1670), ambdos encara es reeditaven a l’Alemanya del 1700: orígen, aquest darrer de la Mare Coratge de Bertolt Brecht, La dona venedora ambulant que negocia amb l’exèrcit i acaba perdent els seus tres fills a la guerra i quedant sola amb el seu carretó.
En aquesta intervenció vull passar revista a diverses tipologies de dones, en el govern, en la resistència política, el les activitats polifacètiques a lesmuralles, com a dones guerreres, com a mares de nadons o com a vídues.
Les dones sempre han estat en les guerres, però, en general no se les situa en els camps de batalla, tot i que, sabem que hi eren. Cap exèrcit modern estava únicament format pels combatents i els seus cavalls. Molts soldats anaven acompanyats per les seves dones o amants i encara n’hi havia que portaven criats i lacais. Al segle XVII, dos regiments bàvars de 1646 constaven, el primer de 480 soldats d’infanteria acompanyats per 74 criats, 314 dones amb nens, 3 aprovisionadors i 160 cavalls; el segon de 481 soldats de cavalleria
amb 236 criats, 9 aprovisionadors, 102 dones amb nens i 912 cavalls. Sovint mancats d’aliments els soldats es dedicaven al pillatge. Hi havia una dita a l’Alemanya de la Guerra dels Trenta Anys del segle XVII que deia que cada soldat necessitava de tres pagesos: un per donar-li allotjament, un altre per donar-li la dona i un tercer per ocupar el seu lloc a l’infern. Les violacions i els raptes eren una constant, malgrat constitucions o ordenances militars protectores (Els diaris de la setmana passada explicaven que Líbia acaba d’aprovar unes lleis que contemplen la indemnització en els casos de violació) i sense anar més lluny només cal que recordem la nostra lletra d’”Els Segadors”antiga.
Però allà on les dones tenen el seu màxim protagonisme és en els setges. Els setges porten les guerres a domicili, i tota els historiadors han dedicat bones pàgines sobre les dones a les muralles durant els setges. I amb les dones, sovint els cronistes posen en el mateix sac i no pas com a sectors passius vells i criatures.
Dit això, passo a presentar el treball de Sapiens. Que és de fet el que se’m va demanar, és a dir la presentació d’aquest número de Sapiens que conté un treball meritori de Cristina Masanés: Vull indicar que el treball realitzat per Cristina Masanés en aquest número és molt interessant. La meva intervenció ha estat menor. Ha tingut present els principals cronistes del moment com Feliu de la Penya i els seus
Anales de
Cataluña però sobretot l’imprescindible Francesc de Castellví i les seves
Memorias històricas. Castellví fou un petit noble i militar austracista membre de la coronela en el setge de Barcelona de 1713-1714, que moria en l’exili vienés on escrigué les seves narracions históriques les quals expliquen els esdeveniments especialment catalans entre 1700-1725, és a dir de la mort de Carles II la pau de Viena i és, per sort nostre, extremadament exhaustiu i detallista. Anar més enllà d’aquestes cròniques ja obligaria si més no a la
lectura exhaustiva i sistemàtica de més memòries privades i fer indagacions en els protocols notarials.
El problema fonamental quan un estudiós o estudiosa passa a analitzar les dones en la guerra és que les trobem en un context d’anècdotes i ens calen estudis més profunds per passar de l’anècdota al gruix sòlid d’un tema que no és menor.
Cristina Masanés ho fa amb molt d’encert: localitza, doncs, dones en molts diverses circumstàncies: des de la governació d’Isabel de Brunswic, muller de l’arxiduc, fins a les dones del poble complint tasques polifacètiques: des de l’inspecció de les bretxes, fins a la cura de ferits, passant per la intendència i el traspàs de missatges i informació.
Faré un repàs d’aquesta tipologia: Potser podriem començar per la mateixa patrona del braç armat de Barcelona Santa Eulàlia, una noia, de la qual ens explica Castellví, durant el setge de Barcelona es feren medalles d’or amb la seva imatge per compensar les accions valeroses. Seguirem la relació amb Isabel de Brunswick. La muller de l’Arxiduc i rei Carles III és important perquè esdevingué lloctinent en la governació de Catalunya entre setembre de 1711 i març de 1713. És un personatge del qual s’ha de recordar, també, que fou la mare de Maria Teresa d’Austria i l’àvia de la reina Maria Antonieta, muller de Lluís XVI de França. Ja havia estat freqüent en la història catalana la condició de lloctinents de les reines consorts dels reis absents com Maria Trastàmara, muller d’Alfons el Magnànim o Germana de Foix que fou lloctinent
de València com a muller de Ferran el catòlic. Al costat d’Isabel de Brunswick hom troba dones catalanes que a remolc dels seus marits s’hagueren d’exiliar a Viena com Maria Josepa Pignatelli i d’Aymerich casada amb Miquel de Liechenstein que es va exiliar a Viena on mantingué un cenacle cultural en el seu palau vienès. I si es parla de Maria Josepa com a amiga de l’emperador també es parla d’Isabel de Brunswick com a amiga de Vilana i Perles secretari de Carles III.
També trobem la tipologia de les dones lluitadores en diversos sentits, participant en la protesta política, fent tasques auxiliars a les muralles però també com a espies i fins i tot com a soldats. En les jornades d’octubre de 1705, quan Velasco ja volia fugir de Barcelona i rendir-se però enduent-se les persones que tenia empresonades a la Torre de l’Escorxador de Barcelona. El rumor d’aquesta fugida amb els presoners, amb una possible sort cruent, provocà un motí popular on la participació de les dones del barri de la Ribera
fou decisiva per a l’alliberament dels presoners. Castellví explica el paper jugat per Jerònima Peiró dona del barri, la qual manà al seu fill tocar la campana de Santa Marta una petita església de la Ribera a tocar del Pla d’en Llull, veïna de la Torre de l’Escorxador. Aleshores s’estenia el crit de “A les armes, que maten
els nostres germans” i “a les armes germans, que s’emporten els presos, anem a salvar-los” amb visques a la pàtria i a la llibertat. Després, Jerònima, tot Generalitat de Catalunya Institut Català de les Dones dirigint una colla de dones persuadia les tropes de la guarnició de Velasco que deixessin les armes oferint-los protecció. Aconseguiren que 300 soldats desertessin i sobretot la llibertat dels presoners.
No sols trobem dones en el motí contra Velasco, per salvar els presoners vigatans, sinó també exigint la defensa de la ciutat en ple setge d’abril de 1706. Cristina Masanés aporta aquest exemple extret també de Castellví: “A les armes que desemparen Montjuïc” criden una colla de dones tot animant els soldats, portant-los menjar i beure. Cal recordar que bona part d’aquests soldats són membres de la Coronela, és a dir població civil armada, i, per tant, aquestes dones no els són alienes sinó que són llurs mares, dones, filles o germanes.
La infermeria ha estat un terreny considerable d’intervenció femenina en les guerres, almenys en tenim coneixement des del segle XVI. La baronessa Françoise Premyot de Chantal (1572-1641) filla del president del Parlament de Borgonya un cop vídua fundà l’orde de la visitació, una orde que tenia com a missió l’atenció de pobres i malalts dels hospitals públics i Lluisa de Marillac creava el segle XVII les dames o germanes de la caritat que anaven pels carrers visitant pobres i malalts. Van atendre hospitals públics com el de Saint Denis de Paris i van ser als camps de batalla de la Fronda i atenien als galiots malalts. Aquests precedents europeus, que segur que no són els primers i que amb més informació podríem demostrar que existiren entre nosaltres, explica el contingut d’un text inèdit i anònim que aporta Cristina Masanés a Sapiens que es conserva a la Biblioteca de Catalunya titulat:
Proesas que las barcelonesas donas han ostentat en este siti del any 1706 evocant Semiramís la reina d’assíria guerrera i fundadora de Babilonia. L’anònim que volia deixar memòria de l’actuació de les dones com un fet de justícia, a més d’explicar la intrepidesa
d’aquestes en el setge de 1706 (el setge de Tessé contra la Barcelona de l’arxiduc) tot dient que un “gros exèrcit de donas deixant casas, pàtria, fills y com furiosas lleonas” pujaven “per la montanya” corrent “com lo cervo ferit corra”. Quan se’ls demana on anaven deien: “A morir pel nostre rey” a “a dar ànima als germans” i l’anònim acaba dient que portaven draps i venes i socorrien els ferits. Castellví cita repetides vegada Maria la pastissera. No sabem quin paper juga aquesta senyora però la seva casa a Montjuïc és un
bastió important i allà hi moria el príncep Jordi de Darmstadt en el setge de 1705, l’home de confiança de l’arxiduc Carles III.
Les dones foren especialment actives a les muralles. Pel que fa a la presa de Vilareial de 1706 Castellví escriu: “sea de un modo o de otro el suceso, es cierto que la villa se vio arder como otra troya. Viejos, clerigos, frailes, mujeres y muchachos, todos concurrieron a la defensa. Des de los tejados y ventanas la mujeres arrojaban piedras, aceite caliente y maderos”. En els darrers mesos del setge de Barcelona de 1714, dones, vells i nens feren tasques auxiliars a les muralles: des de carregar fusells fins a portar
menjar. Els testimonis de Castellví són eloqüents: El govern encarregava a l’enginyer Francesc Baixeres fer dues mines al peu de la muralla entre el baluart de Santa Clara i Portal Nou i l’altre al mateix Portal Nou “Y luego se vieron concurrir al trabajo muchos eclesiàsticos sin ser llamados, gran número de mujeres y niños y personas de distinción de todos sexos”. Les dones s’ofereixen a presentar-se quan es convoqui a toc de campana per tasques a la muralla. “Esta noche al ruido de las campanas, comparecieron en la muralla, baluartes y cortadura muchas mujeres con refrescos, con que regalaron y animaron a los soldados, no obstante que la penuria era mucha por la falta de víveres”. Però també treballaven fort en el tallafocs alleugerint el treball dels homes, els quals potser estaven mes diposats a correr els perills de la nit “En los dias consecutivos acudieron al trabajo de las defensas gran número de ellas [mujeres], y el gobierno mandó dar paga a las que quisiesen admitirla”. Moltes dones que havien sortit de la ciutat amb els seus fills per
evitar les bombes reclamen tornar a entrar. És mes, hi ha una dona que no pot dormir si no vigila la situació de les bretxes. Les autoritats militars, que les comparen amb les antigues amassones, les deixen entrar de nou, afirmant que no se’ls negaria la glòria de contribuir en servei del rei “y a la libertad de su pàtria”. “Los sitiados –segueix la crònica-- continuaron los trabajos y el gobierno se aplicaba animando a los trabajadores y les daba 7 reales de plata a las noches y tres a la mujeres”. Tot fa pensar que les dones treballaven de dia i els homes de nit. I de fet el treball suposava disposar d’algun diner per mal menjar: “Y el dinero que ganaban con el trabajo no bastava para comprar el preciso alimento que con dificultad se encontraba, siendo asimismo continuas las voces de soldados y trabajadores clamando pan” perquè eren poques les nits
que podien entrar barques, tot esquivant l’enemic, procedents de les costes de Catalunya i de Mallorca per alleugerir la penúria de Barcelona.
El paper de les dones com espies el 1714 ha estat representat per Marianna de Copons i Armengol que es feia passar per filipista i enganyava el baró de La Querchois o de Quercan i d’aquesta manera va advertí de l’atac per sorpresa contra Mataró salvant la vida a més de tres-cents soldats austracistes. És l’espia més notable però no és la única n’hi hagueren més i més populars a una i altra banda. De fet durant els setges hi havien “avisos” constants i aquests sovint eren transmesos per dones i criatures. A vegades ho feien sota
coacció, d’altres per convenciment i si eren descobertes les represàlies podien ser fortes: “Tres veces el principe Enrique y el mariscal Berwick se escribieron, remitiendo las cartas por mujeres, niños o criados, a quienes daban libertad, conservando en el campo y plaza los tambores en represàlias” retinguts com a
hostatges. “En la frontera de Tortosa (1708) -- explica Castellví-- el destacamento marchó toda la noche, conducido de una fiel espia, dejando a la izquierda a Tivisa para evitar el encontrar los fusileros catalanes que estaba de guardia avanzada, penetrando entre montes y riscos otro desfiladero. Antes de amanecer el dia, sin ser sentidos, llegaron a Falset”. En les maniobres borbòniques per mantenir Tortosa “EL vizconde del Puerto dice ‘cojiose una espia que traia el aviso al gobernador de Tortosa que en llegando las tropas de
Italia seria socorrido’. Añade el mismo que el gobernador de Tortosa careció de avisos porque no se halló quien se arriesgase, que la espia fue ahorcada”.
Les dones no són actives només a les muralles o fent d’espies les trobem també a camp obert a l’estil dels mites d’Agustina d’Aragó i de Joana d’Arc la donzella d’Orleans. Cristina Masanés aporta el cas del 12-X 1713 en que 380 fusellers entraven a Barcelona creuant les línies assetjadores: 28 cauen presos i 80 moren. Cinc eren dones, les van trobar mortes vestides d’homes amb les armes a la mà i una d’elles amb una daga a la boca.
Les dones són presentades com estímuls de la lluita. Del món clàssic ens ha arribat la llegenda de les dones espartanes que no veien amb bons ulls el retorn de llur homes sense escut, signe que havien fugit, per tant exigien que tornessin de la guerra amb l’escut o sobre l’escut, és a dir vius com a guerrers valents, o morts. Sigui llegenda o no, en les històries de les guerres són freqüents els episodis de dones a l’estil de les espartanes. Si més no, la dona apareix com a factor d’energia “dilataban el asedio y inflamaban los ánimos;
que no habia duda que las gentes teniendo en la ciudad sus mujeres, hijos y bienes serian iguales en el brio a las tropas, que los sitiadores”, escriu, per exemple, Castellví a propòsit del setge de Lleida de 1707. Però Cristina Masanés reporta diversos exemples de dones exigents davant les obligacions de la defensa: Manuela Desvalls religiosa austracista i germana del governador de Cardona en cap cas està disposada a dissuadir el seu germà a capitular; la dona que renúncia al pacte matrimonial per ser el promés un traidor tot i haver d’admetre la “deshonra” de la condició de mare soltera; el cas de Paula Viñas que obliga el marit a anar a lluitar per la llibertat encara que la deixi sola amb dos fills; el cas d’Eulàlia Fagell que, en ser despertada pel toc de campana, obliga el marit a complir i ella el seguirà; o el de Francesca Peiró que davant
del seu fill ferit està joiosa que mori per la pàtria i està disposada a perdre’n dos més i no és l’unica: també en aquest sentit es manifesta Francesca Gual. Abans del segle XIX, la religió tenia un paper cabdal en totes les situacions crítiques. La religió era un recurs social més d’autodefensa. El 1713-1714, a les vigílies de la caiguda de Barcelona, també trobem devoció i misticisme especialment femení. L’austeritat i la devoció forma part de la política institucional i de les manifestacions populars d’aquells dies. A la Barcelona de 1713, sovinteja la religiositat envers Santa Madrona i la verge de la Mercè (en aquest cas més símbol de redempció que de lluita a diferència de Santa Eulàlia), combinada amb l’austeritat “cesando todo genero de
diversiones”. Es fan processons amb “semblantes” de “ternura y arrepentimiento” Hi “concurrian sin distinción los niños y niñas vestidos de blanco a pie descalzo y suelto el cabello con tristes voces exclama[ndo]: Misericordia” i es dirigien a parròquies i convents. “El gobierno encargó a los padres dominicos que en las plazas del Borne, Nueva y de la Verónica y junto al convento de San Pedro se predicase al pueblo todas las tardes y se rezase el rosario, donde asistia un copioso concurso. Hombres y mujeres llevaban en el cuello pendientes los rosarios”. “Viose desde luego la mayor compostura en los vestidos y trajes, quitando todo lo ostentoso. Las damas quitaron de sus basquiñas la falda larga, que servia más de vanidad que adorno y se vistieron de negro. A ejemplo de ellas, las demás de inferior esfera midieron sus trajes a la más proporcionada decencia”. “El dia 12 de setiembre las damas del país y
forasteras dieron principio a otro devoto novenario yendo también en procesión desde la capilla real de Santa Àgata hasta la catedral concurriendo las consortes de ciudadanos honrados de Barcelona que es ramo de nobleza en Cataluña, todas vestidas de negro, reformado todo traje de vanidad, nivelado a la mas ajustada modestia” Per animar la defensa “envio la ciudad en romeria 12 doncellas con los niños y niñas de los hospitales al santuario de Montserrat a pie descalzo”. És en aquest context que té predicament a
Barcelona la mística i vident Magdalena Bolig natural de Piera, de que ens parla Cristina Masanés. “Tenida en concepto de ejemplar vida. Vivia en continuo retiro y, desde su tierna edad, guiada por el sentido de la virtud por eclesiaticos tenidos por buenos y sabios, que desde su infancia habian sido sus confesores. Siempre se conservó en estado célibe y desde el sitio que hubo en Barcelona el año de 1706, por las voces que se divulgaron de diferentes cosas que habia predicho, se tenia de ella un gran concepto y el cardenal obispo antes de su partenza quiso hablarle. Esta mujer antes y en el sitio de 1713 fue consultada de diferentes personas y entre ellas los conselleres de Barcelona y fueron a examinar-la los vicarios generales y siempre fue constante en el dictamen de la defensa”. És a dir sempre que la van consultar gent important
de tota mena es mostrà partidària de la resistència.
Les dones com els homes i la resta de la població vells i nens no són en la guerra només agents actius són sobretot víctimes passives. Es deprèn molt bé de les Memòries històriques de Castellví en un comentari sobre les draconianes mesures del virrei Velasco (el darrer virrei de Felip V) durant el setge austriacista sobre Barcelona de 1705 (penseu que Barcelona entre 1697 i 1714 va patir cinc setges: 1697, intent de 1704, 1705, 1706 i 1713-14). El 5 de gener, explica Castellví, la Generalitat representava a Velasco “El desconsuelo de no poder llamar confesores ni administrar los sacramentos a los enfermos de noche; y por esta razón habian muerto algunos sin sacramento y de susto abortado muchas mujeres”. No era només el toc de queda sinó que les bombes, les ferides, la mala alimentació i la manca d’higiene portava a infeccions durant el part i la criança. El tema ens recorda les Memòries d’Honorat de Pallejà de setembre de 1705 (filipista, que fugí de Barcelona amb el virrei Velasco l’octubre de 1704 cap a Perpinyà i que el poble executà en efigie i que arribà a cobrar pensió de Felip V). Filipista o no, explica els tràngols de la seva dona embarassada en el setge de 1705. En plena nit el jurista Honorat de Pallejà la seva dona Eulària Pallejà i Martí, dos fills i dues criades hagueren de buscar refugi contra les bombes. “Essent tots ja en lo llit, nos
llevàrem ab gran pressa cerca les onze de la nit” i en la fugida a la recerca d’un lloc més segur en la cruïlla Porta Ferrissa/Canuda “vingué una bomba que pegà a dos passos de nosaltres i petà i a mi me ferí en lo cap un dit més amunt del pols, de la qual ferida isqué molta sang, si bé jo ho dissimulí eixugant-me-la ab lo mocador escondidament, que ma muller no ho vés, per no espantar-la, que era prenyada de 8 mesos. I altre casco féu mil trossos un fanal que portava un fadrí que dormia en nostra casa, deixant-lo a ell intacto i a una criada dita Margarida Junquera se li n’aporta les mitges que aportava a les mans per no haver tingut temps de calçar-se”. Es refugiaren a l’església de Santa Anna en l’altar major “a on dita ma muller tingué dos o tres desmais i lo canonge don Josep Cortada li donà una petita ampolleta d’aigua de la Reina d’Hongria per
olorar i altres senyores la feren ajaure en un matalàs. I jo, dins la sacrestia, me rentí la nafra ab lo mocador i me l’aní eixugant tota la nit ab dit mocador”.
És important destacar que les dones en guerra podien arribar a ser agents actius, tal com hem vist, però no deixa de ser important observar-les també en el marc dels patiments de la societat civil, que vol dir que de les singuaritats ens cal desplaçar-nos al comú de la gent que és el gruix de la societat. També, doncs, cal tenir present les dones en el context del patiment general, sobretot en el paper de mares de fills petits. Pel que fa a la caiguda de Vilareial Castellví escriu: “Las calles se veian teñidas de sangre, arder los edificios por todas partes. Duró esta lastimosa tragedia la mayor parte del dia. Al arder los edificios se veian en los altos las mujeres y niños pedir auxilio con dolorosas y tristes voces, que no pudiendo ninguna providencia humana
socorrerles quedavan sepultados entre la llamas y ruinas”. Pel que fa a la caiguda de Xàtiva les paraules també reflecteixen la duresa de la situació: “la tropa, no daba cuartel a mujeres ni a niños”. “Muchos de los moradores quedaron sobre el camino; las mujeres cargadas con los niños, no pudiendo más marchar se miraban desesperadas en los caminos abrazando sus niños, expuestas a morir de hambre o de fieras”. “No hay voces que puedan explicar estos tristes acontecimientos”. “Enfurecido el soldado, vencida la brecha, no dio cuartel a niños ni mujeres. No se puede describir más lastimoso teatro”. A vegades hi ha pietat. A Lleida el general austracista Wills cedia a deixar el Castell del Rei i de Gardeny per a refugiar-hi població civil i “empezó a admitir mujeres y niños en el castillo”. A la Barcelona de 1714, les religioses han d’abandonar els claustres per allunyar-se de l’interior de la ciutat (23 de maig) i s’obren les portes perquè vells, dones, nens i religiosos i religioses surtin dels perills de les bombes que cauen sobre Barcelona i s’instal·len en campaments a la platja. Els francesos queden astúrats i no saben què fer “porque no siendo punto prevenido en las instrucciones de hacer guerra contra indefensos como eran viejos, mujeres, niños y eclesiàsticos que eran los que únicamente estaban acampados en las riberas del mar, porque las gentes de armas estaban en las guardias, que no convenia en cometer acción que podia manchar la gloria de la nación francesa”. L’oficial Quincy volgue anar al campament “quedó admirado de ver tantas mujeres y niños sin hombres. Salian todas de sus tiendas a ver el francés, alegres los semblantes, le hacian afables cortesias. Preguntó el francés (que hablaba el español) a una nombrada Paula Galí [dona d’un escrivà], mujer de más que mediana viveza,
de cortes trato y aumentaba estas amables circunstancias lo bien dispuesto de su talle y cara, que como se atrevian a mantenerse allí a las noches”. Aquí doncs, trobem entre el comú de gent una dona atrevida que sabé respondre amb enginy: “Les repondió ella: como saben los franceses que en este campamento estamos solas las mujeres y niños, vivimos seguras y dormimos sin susto porque creemos que la nobleza de ánimo de los franceses no querra manchar sus hazañas turbando el reposo a un sexo que la ley no le permite más armas con que vencer que el ruego y la modestia; yo os suplico, de parte de todas, deis las gracias a vuestro general” que no ofengui, doncs, a qui no pot ofendre’l. “Decidle también que le deseamos y rogamos a Dios le de feliz navegación y viaje y que solo esperamos que él y los demás franceses esten fuera que entoces rogaremos a nuestros esposos y parientes que nos encomienden las armas que cuidaremos de hacer levantar el sitio a los que quedaren; y si no nos lo conceden, saldremos nosotras solas con piedras, ruecas y palos, que nos sobra coraje y resolución para emprenderlo y conseguirlo” . L’oficial va fer relació del cas a mr de Cassé i al dia següent aquest atent ”les envio un regalo de diferentes comestibles y otras galanterias. Ella correspondió enviandole unos relicarios”.
Per aquesta població civil la fam era tant perjudicial com les bombes però el setge impedia l’entrada de vaixells amb provisions. “Y aunque las más noches entraba algun barco, era corto alivio al crecido número de mujeres y niños que trabajaban [a les muralles] siendo continuos los clamores y aumentandose la carestia. “Mujeres y niños asistian en grande número al trabajo [de les muralles], solo por conseguir una pequeña porción de pan muy malo. Tal era el hambre que se sufria y la constancia con que aquellos defensores toleraban aquella extrema penúria, sin oirse una sola voz de que pudiera conjeturar condescendieran a rendirse”. La fam explica que en moments determinats sortissin “de la ciudad un gran número de mujeres y
niños a recoger las hierbas de los campos que medieban entre la línia de circunvalación y la plaza para servirles de alimento, porque el hambre les forzava a buscar el que tal vez hubieran despreciado muchas fieras; a tales extremos precisa la miseria”.
Finalment el patiment de les dones podia derivar de l’opció arriscada dels marits. Hem vist dones amb capacitat de lliurar a la lluita marits i fills però també hi ha aquelles que han de veure el tràgic destí dels seus per l’opció arriscada de la seva lluita. Son les vidues que han de lluitar per recuperar llurs dots o usdefruïts o reprendre, vestides de dol, la feina de llurs marits, o les que s’exilien amb els marits i trobem a l’hospital de Viena o a la Nova Barcelona del vanat de Temesvar (actual Sèrbia, o el cas de Magdalena Giralt vidua del
general Josep Moragues, perseguida, empresonada, amb els bens confiscats, abandonada i amb els fills perduts i un cop alliberada esgotada amb un dolorós peregrinatge per a rescatar el cap del seu marit posat en una gàbia penjada al Portal de Mar per escarment i exemple de tothom. Le súpliques de Magdalena
Giralt no foren escoltades fins el 1727!!!.
Així doncs, un recorregut per les dones en la guerra ens ofereix tipologies molt diverses: dones en el govern, dones espies, dones infarmeres, dones en les muralles amb tota mena d’activitats, dones guerreres, dones
vídues i dones mares protegint els seus nadons de les bombes i la fam.
Eva Serra